Del carrer als despatxos: quan la lluita s'institucionalitza

Potser és una sensació només nostra, però percebem que l’espai de lluita per una educació (ho deixem així perquè el pronunciament clar i transparent i l’aposta per una educació pública de qualitat, laica i en català només és ara mateix una demanda clara de la Plataforma Crida) s’ha desplaçat del carrer als despatxos i a les aules institucionals.
Pensem que sovint quan s’institucionalitza un problema, també s’institucionalitzen les solucions: se cerquen solucions institucionalitzades inversament proporcionals en el paper que les institucions i els moviments socials hi han de jugar. Qui hi surt perdent en aquesta espiral xuclador, és el moviment ciutadà de base, és el fet comú de totes i tots.

Com a resultat, en el que ha estat la lluita per una educació de qualitat d’aquests tres anys, es tendeix a radicalitzar el verd més cridaner i es va tenyint l’atmosfera de missatges ambigus i amb una tonalitat de verd molt discreta en el millor dels casos. Es fan piulades de l’estil “hi ha uns espais per lluita i altres per construir i són compatibles” per justificar la institucionalització de la qual parlem. Des de la Plataforma Crida pensem que lluita i construcció han d’anar sempre de la mà.
Quan el treball comunitari de bon de veres: la sensibilització, el debat i la presa de decisions vinculants ja no es duen a terme per la ciutadania, i es deleguen a «mediadors socials» de dubtosa representativitat, se solen obviar anàlisis que transcendeixen dels mateixos condicionaments estructurals i interessos individuals, no es fa una anàlisi global en clau transformadora, ni es valoren conseqüències a llarg plaç de les polítiques de delegació i renúncia a la gestió de la vida pròpia. Pot passar que quan els qui s’atorguen el poder de ser «mediadors socials» duen a terme una anàlisi en el millor dels casos, i un conjunt de propostes ho fan amb l’únic objectiu encobert de reforçar les seves estructures i posicions dependents sempre del reconeixement institucional.

Els moviments socials tenim mil ulls, mil orelles, mil nassos, mil boques, mil cames... Tenim una gran capacitat per detectar el que ens envolta i si volem, tenim també capacitat per treballar-ho.

Som nosaltres les que hem d’oxigenar i airejar les institucions perquè aquestes siguin un poc més de totes i de tots i afrontin regeneracions importants i no  rentats d’imatge cada cop que s’atraquen eleccions. Fem valer les nostres eines i no les d’aquestes institucions que necessiten oxigenar-se.

La lluita ha d’estar al carrer i totes i tots ens hi hem d’implicar, i si tenim clar el que volem com a comunitat, amb tota seguretat les institucions canviaran.