No puc parlar de Crida sense que m’envaeixin sensacions i emocions diverses, i d’alguna manera contradictòries. En castellà diuen allò de «fue bonito mientras duró», però també va ser dur i problemàtic, encisador i desencisador alhora, especialment amb la perspectiva de deu anys vista. Analitzar-ho objectivament se’m fa difícil sense tenir en compte tot el que ha esdevingut d’ençà que la foscor ha anat apagant el verd de l’esperança fins arribar a la grisor esmorteïda d’aquests últims temps.
Crida
no va néixer, com en alguns moments es va voler interpretar, com a
resposta a un TIL (Tractament Integrat de Llengües) que José Ramón
Bauzá enarborava com a l'estendard d’un programa educatiu que, amb
aires de modernitat, s’imposava a costa de la llengua pròpia, del
català, i de qualsevol principi pedagògic. El TIL sí que va ser,
per a molts, simplement la gota que va fer vessar el tassó. En
realitat l’afanyat president de la Comunitat volia presentar-se com
a l'avantguarda de la LOMCE que, sense cap tipus de recolzament
polític, social o professional, s’estava gestant com a nova llei
orgànica d’Educació, la del ministre Wert. Però Crida era la
resposta a moltes altres qüestions que afectaven a l’educació i
que, fins i tot, anaven més enllà irrompent en aspectes diferents
d’una societat que es veia colpida per una política del Partit
Popular autoritària, antipopular i afavoridora de l’elit dominant.
Potser
el més sorprenent de tot, hores d’ara, i alhora el que li atorga
tota l’autenticitat d’un vertader moviment social digne de ser
considerat una fita històrica, va ser l’espontaneïtat i la
fermesa del seu sorgiment. La convocatòria d’un grup de pares i
mares, a través de missatges, correus, telefonades,... a diferents
mestres, professors i pares, dels quals es tenia alguna referència,
va aconseguir reunir el mes de març de 2012 en una escola de Palma
una seixantena de persones disposades a organitzar-se i fer-se sentir
per dir prou. Les propostes d’una camiseta identificativa (verda),
d’un símbol (un embut) i d’un nom (Plataforma de l’Embut.
Crida) van sorgir immediatament entorn a un llistat de demandes que
es concretarien en 10 punts, i tot seguit va venir la formació de
comissions per difondre la proposta, organitzar assemblees, gestionar
les camisetes, redactar documents,...
Així la Plataforma de l’Embut es va iniciar amb un manifest que era una «crida» a la societat illenca per a què s’impliqués en la defensa d’un model d’educació encaminat a la igualtat d’oportunitats, a compensar les diferències socials, econòmiques, de procedència o de gènere; a respectar i atendre la diversitat, a defensar una educació laica, gratuïta i de qualitat, és a dir, una vertadera educació pública.
L’embut
era el símbol de per on ens volien fer passar: retallades de la
inversió en tos els aspectes, menyspreu de les aportacions dels
professionals docents i de la participació dels pares i mares,
gestió tecnocràtica i mercantilitzada de l’ensenyament,...
arraconament de la llengua catalana. L’embut ens havia de servir
per donar-hi la volta i cridar ben fort.
I sí, la societat s’hi
va implicar de tal manera que es va enfrontar a un model
d’ensenyament, i alhora a una forma de govern, per reclamar una
educació, i una societat, amb valors democràtics, de solidaritat i
de justícia. Milers de persones de tota edat i condició van dir
basta amb accions massives de tota mena, i organitzacions de tot
tipus, polítiques, socials, culturals, esportives, ... s’hi van
sumar. Als carrers es lluïa la camiseta verda amb l’orgull de
lluitar per una educació millor, per una socitat i un món millor.
És
fàcil pensar que la situació, aquest abast tan gran que va tenir
Crida de forma fulminant, se’ns hagués pogut escapar de les mans.
Però no va ser així, perquè no es tractava de comptar amb un gran
nombre de seguidors, solidaris i adherits, sinó de vertaders
participants actius que, individualment o com a col·lectius de tota
mena, col·laboraren amb feina, dedicació i iniciativa en mantenir i
estendre el moviment.
Les
assemblees, setmanals o quinzenals, eren el punt d’encontre de les
diferents assemblees dels centres educatius i d’altres
organitzacions on es valorava la situació, es distribuïen tasques,
es feien propostes i es difonien les accions. El seguiment era massiu
en concentracions, tancades, creació de vídeos i actes de tot
tipus. També ho era el «seguiment» de la Conselleria d’Educació
que intentava tota mena d’estratègies per difuminar la lluita
(prohibició de camisetes al lloc de feina, normatives d’aplicació
del TIL als centres, Llei de símbols, menyspreu dels interlocutors
del moviment,...).
Mentre la LOMCE feia el seu camí a través
de les altes negociacions parlamentàries, el professorat a casa
nostra es constituïa, a partir de les ja existents assemblees de
centre, en una Assemblea de Docents que, juntament amb Crida, va
emprendre l’ofensiva amb la força que li donava un recolzament
social cada vegada més fort i amb un Front comú d’organitzacions
de cada vegada més ampli. El 2013 va ser l’any d’una vaga
indefinida, sustentada per una caixa de resistència que s’omplia
dia a dia d’aportacions provinents tant de particulars anònims com
de personalitats reconegudes, el d’una manifestació de més de
100.000 persones a Palma que deixava bocabadats els mateixos mitjans
de comunicació amb ressò a tot l’Estat, i el d’una unitat
d’acció, ferma i conscient que no afluixava sinó que creixia amb
la lluita.
Va
ser quan a Crida vam pensar que, a més a més de dir NO, havíem de
presentar alternatives concretes, i ens hi vam posar: un Llibre verd
de l’Educació que, arrencant dels punts del manifest inicial, i
fruit d’un procés de debat entre totes les organitzacions i
persones interessades, havia de recollir tot allò que afectava a
l’educació que volíem. La victòria progressista de les eleccions
del 2015, o més ben dit, el rebuig contundent a la política del
Partit Popular, ens donava esperances ...
Però
tot d’una va arribar el «Pacte» i, ja se sap, pactar és
consensuar, cedir per aconseguir. I quan els interessos sectorials,
especialment polítics, empresarials i eclesiàstics, començaren a
aflorar en una taula de diàleg entre diversos col·lectius,
l’educació i la societat que volíem s’anava diluint entre
reculades i covardies, concessions i desmentits. L’esborrany del
Pacte per l’Educació de les Illes Balears es va fer públic el
2015 i el nou govern el va acollir. Crida ja se n’havia desmarcat
mesos abans quan verem que es traspassaven el que per a noltros eren
línies vermelles: el vertader sentit de lo públic, la laïcitat, la
consideració deguda a la llengua pròpia,..., és a dir, quan ens
adonarem que aquell pacte no recollia l’essencial de la nostra raó
de ser. L’Assemblea de Docents continuà i aviat començà a
emprendre el seu camí cap a la professionalització.
«No
hi ha cap dubte que amb les eleccions de maig de 2015 s’ha acabat
el període més conflictiu que ha tingut l’educació a les Illes
Balears des de l’inici de la democràcia». Així figurava a la
presentació del text del Pacte per l’Educació de les Illes
Balears on gran part dels col·lectius que havien participat
activament en el moviment educatiu durant més d’un any semblava
que donaven per acabat el paper de Crida en favor d’un Govern que
aparentava recollir l’esperit que els havia mogut i en el qual hi
participaven molts d’ells. La realitat va demostrar, i encara
demostra, que no era així. Des del primer moment el nou conseller
socialista, Martí March, es refeia de «poder» modificar la nova
llei, la LOMCE.
Sí,
Crida va quedar aïllada i marginada de qualsevol procés negociador,
però no anul·lada ni bandejada. La lluita semblava acabada, malgrat
la LOMCE fora implementada, malgrat el nou govern autonòmic
s’acomodés a sobreviure sense presentar batalla i malgrat la
majoria de col·lectius que s’hi havien implicat s’avinguessin a
pal·liar els efectes nocius més mediàtics de la política
educativa del PP i de la seva política en general.
Possiblement
aquí radica en gran part l’abandó de la lluita, la sublimació de
la batalla contra el Partit Popular com a principal objectiu, jo
diria que inconscient, com si amb la seva derrota electoral la
situació en Educació anés a canviar substancialment. Dues
legislatures de governs «progressistes» han demostrat que les
privatitzacions, les desigualtats i el retrocés del català, tant en
l’àmbit educatiu com en general, han anat en augment dins un
sistema de progressiu neoliberalisme al qual no se li ha presentat
una contraofensiva real i efectiva.
Crida
no va desaparèixer, encara segueix aquí, a l’aguait, per a quan
tornin a sorgir totes aquestes veus dissonants que vulguin cridar
totes a una davant les noves perversions educatives, i les antigues
que encara persisteixen. Crida segueix sent un referent; va néixer
com a un procés de confluència de gent i grups molt diversos i
representa una forma determinada de plantejar la lluita: oberta,
assembleària i compromesa amb els objectius que es plantegen més
enllà de frustracions o fracassos.
Potser
ara haurem de tornar a cridar més que mai.
Irene Salamanca, membre de Crida
Article publicat a l'Altra Mirada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada