Participació inclusiva en la lluita per una educació pública de qualitat

Ara sembla que la marea verda està més calmada. En aquests dies en què la memòria sovint ens juga males passades i la coherència no cotitza en borsa i amb aquest Govern que massa sovint ens diu com hem d’actuar els moviments socials, potser és un bon moment per a la reflexió, reflexió feta, és clar, un bon dimecres de l’embut amb la camiseta verda posada.
 

Què ha aportat la Plataforma Crida aquests quatre anys de lluita i de visibilització verda?
Segons el meu parer, ha fet una aportació que fins a dia d’avui no havia fet cap altre moviment educatiu: és l’únic moviment INCLUSIU de lluita per una educació pública de qualitat.

La participació ciutadana inclusiva és el procés mitjançant el qual persones, comunitats, sectors socials organitzats... tenen l’oportunitat d’intervenir de diferents maneres en la resolució de determinats afers d’interès col·lectiu. Aquesta intervenció ciutadana en els afers públics ha de possibilitar la participació en tres esdeveniments fonamentals: la formulació, l’execució i el control de les polítiques públiques. Aquesta inclusió, està directament relacionada amb la cohesió i la justícia social, pretén assegurar la veu i l’accés a les polítiques públiques d’aquells col·lectius que tenen més dificultats per exercir els seus drets.

Si ho traslladam a l’àmbit de l’educació, ens trobam que no hi ha inclusió participativa si no hi ha cooperació entre tots els membres de la comunitat educativa: pares, mares, infants, jovent, mestres i professorat tenen funcions diferents, però complementàries.

Implicació i participació inclusiva per aconseguir l’educació que volem, mitjançant les assemblees de la comunitat educativa, ha estat la petjada de la Plataforma Crida.

Si fem un petit recorregut de les activitats més significatives d’aquests anys de lluita, veurem que totes  tenen el component de la inclusivitat de la comunitat educativa, la implicació real i directa d’aquesta comunitat en sentit ampli, tan ampli que sovint la ciutadania també és comunitat educativa. 

Les camisetes com a eina de sensibilització són un bon exemple de la participació directa inclusiva, així com les assemblees de comunitat educativa de centre que, a més, tenen un punt fort que sovint manca a qualsevol grup participatiu. Parlam de la perspectiva generacional: diferents grups d’edat s’han d’incloure en la presa de decisions. Seguim la línea verda i ens trobam les assemblees mensuals obertes a tota la ciutadania, en les quals totes i tots hi aportam punts de vista diferents en funció de les nostres experiències d’inclusió; les tancades, (recordau el 28 de novembre de 2012?), ens hem tancat i obert, hem dormit als nostres centres; del tub amb l’embut a l’escorxador; lipdub amb padrines, padrins, nadons; berenars, bicicrida, marxes; l’inici d’un llibre verd de l’educació; el Front comú anti LOMCE... i tantes activitats col·lectives i inclusives que s’han fet per visualitzar i reivindicar l’educació que  volem.  Aquesta gran línia verda es perllonga amb una gran taca a la manifestació ciutadana més multitudinària de la  nostra història “100.000 persones vestides de verd al carrer”. La vaga de docents també al final d’aquesta línia verda fou una vaga social perquè tenia el suport de pares, mares, estudiants i ciutadania en general.

L’èxit de la mobilització verda ha estat la inclusió de tota la comunitat educativa. Ens hem sentit part de la solució i no part del problema i això és fonamental per elaborar alternatives inclusives vàlides per al canvi de model educatiu.

La clau la tenim: la participació inclusiva és l’alternativa.

Rosa Deyà
Mare activista de la Plataforma Crida