dilluns, 19 d’agost de 2013

Empoderar-nos per créixer i construir juntes


Arran de llegir els aclariments sobre l’Assemblea de Docents i la vaga escrit per Iñaki Aicart, mestre i portaveu de l’Assemblea de Docents del dia 15 d’agost de 2013 al diari Ara Balears me vaig engrescar a plasmar en un paper tots els pensaments que me vengueren al cap en cada línia que llegia. 
L’article al final parlava d’”empoderament” dels mestres en una societat democràtica, i d’”empoderament” parlaré jo ara en aquestes línies.
En el meu cas com a ciutadana i mare, la paraula ”empoderament” representa la capacitat que cada una de nosaltres té de conduir la seva vida, de sentir-nos que som les que estam al volant de l’automòbil i no simples passatgeres. I ja que parlam d’educació afegir-hi que som mares que també volem decidir i compartir el procés educatiu dels nostres infants a les seves escoles.
L’”Empoderament”, llavors, és l’antítesi de la ciutadana i la mare víctima, aquesta persona a la qual la vida li passa: ”És que me varen dir que s’havia de fer així …”, ”no m’havia adonat que hi havia un altre possible camí…”

Realment, és un angle difícil de trobar, perquè moltes coses ja estan muntades des d’un altre angle: “és el meu representant, parla per mi, me representa…”, “ja ho faran els mestres…”
Estar ”empoderades” significa ser capaces de decidir i prendre responsabilitat de les nostres decisions en la vida, i de tot el que succeeixi a causa d’aquestes opcions. Perquè sense responsabilitat no hi ha un ”empoderament” real. Responsabilitat des de la presa de consciència, amb respecte, valorant a tota la ciutadania i intentant que faci el mateix.
Malauradament l’”empoderament” no surt com un caragol després d’una gran pluja, si fos així la cosa seria molt més fàcil. A més de ser mare i ciutadana també sóc educadora social, i sé prou bé que cal treballar de valent amb pares, mares, padrines, padrins, infants, mestres, jovent… perquè s’”empoderin” realment de les seves vides. Això suposa processos, molt costosos i llargs però no impossibles.
Les que treballem en Animació Sociocultural d’aquest procés de treball per tenir una ciutadania “empoderada” en diem SENSIBILITZACIÓ i TREBALL COMUNITARI, llavors pens que molta gent segur que té algun referent, alguna associació, algun grup, algun moviment que li ha ajudat a crear interrogants, a resoldre conflictes personals, a crear-li ales per volar amb un poc més de llibertat.
Partint d’aquesta premissa, bàsica i indispensable per a la transformació real de la societat estic convençuda que totes les iniciatives que s’han fet per reivindicar una educació pública de qualitat, laica, gratuïta i en català en el nostre territori: manifestacions, camisetes, tancades, vagues d’un dia, lipdubs, cançons i moltes més coses de les quals no es parla a l’article: creació d’assemblees d’alumnat, pares, mares, personal de serveis i professorat en un centre, xerrades, escarnis, flash mob, concerts… SÍ QUE HAN SERVIT per sensibilitzar a la ciutadania en general, i intentar fer real aquest “empoderament” individual i grupal, llavors sembla que no han afectat als plans del malGovern, però sí que han servit, i clarament no ha bastat, perquè la lluita no ha acabat.
Amb pares i mares, padrines i padrins sensibilitzats del que està passant dins les escoles segurament la vaga indefinida tindrà molt més èxit i molta ciutadania, i aquí no incloc els professionals de l’educació formal en actiu, hi donarà suport.
La meva lluita és la de l’EDUCACIÓ en majúscules i tinc clar que el camí de l’”empoderament” és llarg, l’”empoderament” del professorat i de les mestres també ho és. Llavors, SUMEM, que l’educació és cosa de totes. M’encantaria que la vaga indefinida del professorat a l’inici de curs fos el final, i que fes girar els plans d’aquest malGovern, però tant si ho és com si no, jo lluitaré perquè l’”empoderament” de la ciutadania sigui real, potser ho faré amb una camiseta verda posada o amb un berenar informatiu amb les famílies de l’escola dels meus infants perquè estic convençuda que serveix.
Rosa Deyà Simonet, mare i activista de la Plataforma Crida

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada