L’article
al final parlava d’”empoderament” dels mestres en una societat
democràtica, i d’”empoderament” parlaré jo ara en aquestes línies.
En
el meu cas com a ciutadana i mare, la paraula ”empoderament” representa
la capacitat que cada una de nosaltres té de conduir la seva vida, de
sentir-nos que som les que estam al volant de l’automòbil i no simples
passatgeres. I ja que parlam d’educació afegir-hi que som mares que
també volem decidir i compartir el procés educatiu dels nostres infants a
les seves escoles.
L’”Empoderament”,
llavors, és l’antítesi de la ciutadana i la mare víctima, aquesta
persona a la qual la vida li passa: ”És que me varen dir que s’havia de
fer així …”, ”no m’havia adonat que hi havia un altre possible camí…”
Realment,
és un angle difícil de trobar, perquè moltes coses ja estan muntades
des d’un altre angle: “és el meu representant, parla per mi, me
representa…”, “ja ho faran els mestres…”
Estar ”empoderades” significa ser
capaces de decidir i prendre responsabilitat de les nostres decisions en
la vida, i de tot el que succeeixi a causa d’aquestes opcions. Perquè
sense responsabilitat no hi ha un ”empoderament” real. Responsabilitat
des de la presa de consciència, amb respecte, valorant a tota la
ciutadania i intentant que faci el mateix.
Malauradament l’”empoderament” no surt com un caragol després d’una gran pluja, si fos així la cosa seria molt més fàcil. A més de ser mare i ciutadana també sóc educadora social, i sé prou bé que cal treballar de valent amb pares, mares, padrines, padrins, infants,
mestres, jovent… perquè s’”empoderin” realment de les seves vides. Això
suposa processos, molt costosos i llargs però no impossibles.
Les
que treballem en Animació Sociocultural d’aquest procés de treball per
tenir una ciutadania “empoderada” en diem SENSIBILITZACIÓ i TREBALL
COMUNITARI, llavors pens que molta gent segur que té algun referent,
alguna associació, algun grup, algun moviment que li ha ajudat a crear
interrogants, a resoldre conflictes personals, a crear-li ales per volar
amb un poc més de llibertat.
Partint
d’aquesta premissa, bàsica i indispensable per a la transformació real
de la societat estic convençuda que totes les iniciatives que s’han fet
per reivindicar una educació pública de qualitat, laica, gratuïta i en
català en el nostre territori: manifestacions, camisetes, tancades,
vagues d’un dia, lipdubs, cançons i moltes més coses de les quals no es parla a l’article:
creació d’assemblees d’alumnat, pares, mares, personal de serveis i
professorat en un centre, xerrades, escarnis, flash mob, concerts… SÍ
QUE HAN SERVIT per sensibilitzar a la ciutadania en general, i intentar
fer real aquest “empoderament” individual i grupal, llavors sembla que
no han afectat als plans del malGovern, però sí que han servit, i clarament no ha bastat, perquè la lluita no ha acabat.
Amb
pares i mares, padrines i padrins sensibilitzats del que està passant
dins les escoles segurament la vaga indefinida tindrà molt més èxit i
molta ciutadania, i aquí no incloc els professionals de l’educació
formal en actiu, hi donarà suport.
La
meva lluita és la de l’EDUCACIÓ en majúscules i tinc clar que el camí
de l’”empoderament” és llarg, l’”empoderament” del professorat i de les
mestres també ho és. Llavors, SUMEM, que l’educació és cosa de totes.
M’encantaria que la vaga indefinida del professorat a l’inici de curs
fos el final, i que fes girar els plans d’aquest malGovern, però
tant si ho és com si no, jo lluitaré perquè l’”empoderament” de la
ciutadania sigui real, potser ho faré amb una camiseta verda posada o
amb un berenar informatiu amb les famílies de l’escola dels meus infants
perquè estic convençuda que serveix.
Rosa Deyà Simonet, mare i activista de la Plataforma Crida
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada